Llegint un horabaixa sobre les TAC

Vull compartir amb vosaltres un escrit d'Andreu Estarellas, professor de llengua castellana del Llompart que m'envià fa uns dies. La qualitat del seu contingut i de la seva forma mereixen la seva difusió. Agraesc de tot cor les aportacions constructives i que ajuden a reflexionar com aquesta.

Clico a Google:TAC educació. Apareix un reguitzell d’articles que llegeixo a l’atzar sense que els meus pobres coneixements sobre el tema puguin porgar: revistes especialitzades, estudis universitaris, etc. La introducció i conclusió de tots ells és el món meravellós que s’obre dins l’aula amb la implantació de les TAC; no obstant això, ben pocs emperons més enllà dels ja coneguts sobre la deficient formació que una part dels docents té i pateix, sobre les dificultats de no disposar de tots els aparells i mitjans necessaris per a la seva correcta implementació, o bé sobre la necessitat de la seva acurada integració dins els currículums de les matèries. Inconvenients, tot ells, solventables amb major inversió, dedicació i voluntat de canvi. La proposta de la nova educació a través de les TAC es presenta com a imprescindible i fruit de l’adequació de l’escola a la nova realitat del s XXI, com a revolució metodològica més que com a evolució, com a necessitat peremptòria per a la formació dels nostres alumnes i la seva inserció a dins el nou món que pareix que hem estrenat en aquesta nova centúria. Cap perill, cap desavantatge amb el canvi de paradigma, perquè d’això es tracta: d’un canvi de paradigma, quasi de fer tabula rasa del model clàssic que, com un anacronisme que ha quedat embalsamat a dins un aula, ha perviscut fins avui aliè al canvi “civilitzatori” que vivim. És a dir, l’assumpció acrítica del nou model per socialment imprescindible i pedagògicament rendible. Una acceptació acrítica en el sentit de la seva incondicionalitat total envers la innovació del model pedagògic i mancada de l’anàlisi de tot allò que es pot perdre en el canvi.

Segueixo clicant i hom pensa en el seu anacronisme. Mentre, apareix a la pantalla tota una enumeració d’entrades amb títols que novament lloen i expliquen les potencialitats de les TAC a dins l’aula. El navegant lector hi queda enlluernat i s’imagina una classe de geografia amb adolescents pujant a l’Annapurna sense deixar cap més petjada a la neu que l’empremta dels seus dits sobre la pols de les tecles; i fantasieja amb una classe de ciències naturals dividida en dos grups: deu alumnes escoltant, estorats, la repicadissa enamorada del ferreret a dins un gorg de la Serra sense que la presència dels escandalosos invasors el facin callar i amagar-se esglaiat, i  altres deu bussejant i contemplant una praderia de posidònia sense haver-se d’espolsar després la saladina dels ulls quan posin en comú les seves observacions amb l’altre grup; i projecta una classe que tengui com a protagonista la veu d’un gran poeta mort sense passar pena que els badalls de la darrera fila entorpeixin la cadència del rapsoda; i ... atura el seu somieig i delit i torna a la vigília de la realitat de les anàlisis  acadèmiques en torn a les TAC: el bot és qualitatiu: afavoreixen l’autonomia; són, per se, motivadores; garanteixen, ben integrades als currículums, l’aprenentatge significatiu; suposen un nou impuls a la feina cooperativa; etc. I sempre les dues mateixes idees essencials: es tracta no d’aprendre les TIC sinó d’aprendre amb les TAC; es tracta que l’escola embasti les línies precises d’una realitat en la qual es veuran immersos els futurs joves i adults; l’escola com el fil conductor de la vida més enllà de l’àmbit escolar. 

Hom torna a les divagacions, ara amb el miracle del treball en línia, en xarxa, i es figura un tasca en equip amb cadascun dels alumnes asseguts a l’escriptori de la seva habitació i perfectament connectats entre ells a través d’una plataforma d’infinites possibilitats. De sobte, la dispersió del pensament pareix que vol jugar en forma de record i deixa sols als alumnes comunicant-se en la distància: un text per assajar selectivitats ja molt llunyanes es creua per sobre les innovacions pedagògiques de les TAC, una columna de Manuel Vicent que contava la història de dos tímids adolescents enamorats que, asseguts un vora l’altre a un bar, no gosaven a declarar-se els seus sentiments. No recordo el títol, ni l’any de publicació. Tanco totes les pàgines sobre les TAC i recorro, clar, a les TIC: teclejo paraules que recordo vagament del text de l’escriptor i la màgia de Google fa la resta: el cercador en retrotreu a les primeries d’aquest segle que m’atabala i es pot llegir: https://elpais.com La llamada / Opinión/ El PAÍS  Manuel Vicent 07 dic 2002. Recupero la lectura : “ En la mesa entre los vasos habían dejado abiertos sus teléfonos móviles (...). El Chico necesitaba declararle su amor (...), un sueño imposible, porque entre ellos había una barrera psicològica insalvable. Cualquier gesto o inflexión de voz (...) podía delatar un sentimiento íntimo y eso les llenaba de terror. (...). El corazón de los adolescentes tiene hoy un compartimento más. Se compone de dos ventrículos, de dos aurículas y de un teléfono móvil, que también bombea sangre”. En aquest moment del relat, el tímid al.lot agafa el seu mòbil i telefona a la seva estimada i “ comienzan a hablarse de forma descarnada como si fueran invisibles”. La desinhibició les fa parlar de l’amor que es professen, però “sus expresiones de amor (...) tenían dos vehículos: una voz recorría el aire sobre la mesa del bar (...) y sonaba terriblement vulgar; la otra bajaba desde el satélite de la estratosfera cargada de libertad e imaginación”. La jove enamorada, incrèdula, li demana: “Oigo dos voces a la vez, ¿a cuál debo creer?”. El jove li respon que cregués “en el amor que a través de las ondas magnéticas le llegaba por la sangre hasta el corazón”. La narració de l’anècdota és, evidentment, una exemple que palesa la transformació que s’ha produït en la comunicació entre els joves i que arriba, fins i tot, a través del canvi de canal, fins a una nova educació sentimental.

Però no vull dispersar-me més amb digressions i m’obligo a tornar al tema de les TAC. Tanco la història dels enamorats i permeto que els imaginaris i abandonats alumnes continuïn col·laborant en línia; no obstant això, quan em disposo a mirar l’historial per saber a quin punt havia deixat la lectura, novament la dispersió del pensament sobrevé, aquesta vegada en forma de paper i en paraules d’un savi. Recordo perfectament el color del llibre, taronja; però no el seu títol; sí, l’autor: don Emilio Lledó. Una ullada i el color el delata entre els altres: Sobre la educación. Al fullejar les pàgines, i enmig de l’aferrissada però educadíssima defensa d’una escola pública capaç de compensar les desigualtats del bres, brilla el títol d’un curt capítol: El ánfora y el ordenador. El mestre assenyala la tecnologia com una de les aportacions essencials de la cultura contemporània, però adverteix la importància de “no olvidar el contexto adecuado para que esta tecnología no contribuya a desintegrar la humanidad”. No són, les seves paraules, tal i com ell mateix s’encarrega d’apuntar, cap menyspreu, sinó una reflexió, entenc, de com la tecnologia por esdevenir eina formativa, o no. Després de constatar l’evidència de que mai el món ha estat tan a la vista com ara, afegeix que aquesta “ampliación de la mirada es, indudablemente, un enriquecimiento, si hay una mente capaz de asimilar, o sea, sintetizar, de interpretar y entender. Para que conocer sea saber es preciso, pues, una estructura íntima, un esquema teórico, una autonomía personal que construya, con lo que conoce, una manera de ser, una forma de actuar”. L’advertència és clara: l’ús inadequat de la tecnologia podria contribuir “a dejar en el universo de la utopía los viejos conceptos de educación plena”. 

Segueixo amb el filòsof-professor, però la densitat del llenguatge es suma als conceptes llegits sobre les TAC i els ulls ja es cansen. A més, entre curolles i cabòries he perdut el pas i he fet volar massa coloms. A la pantalla, roman, inalterable, l’historial de recerca. 

Desisteixo de continuar la lectura, però m’obligo a no distreure’m més, perquè quelcom he de concloure dins el maremàgnum d’informació, digressions i lloances en torn a les tac, més enllà dels dubtes que em genera. Ho intento: resultaria ingenu aferrar-se a un model d’educació clàssic, quasi artesanal, que diria Emilio Lledó, que es desinteressàs de les potencialitats pedagògiques de les tecnologies de la comunicació i informació, però també seria irresponsable la negació d’allò que ha funcionat fins ara. Les bones pràctiques en torn a les TAC no poden mai deslligar-se de la seva acceptació crítica a través de l’anàlisi d’allò que s’hi guanya i de tot allò que s’hi perd.

Em costa collir el fil de la reflexió. Tanco el llibre; també les pipelles i quedo només amb la companyia del color taronja de la tapa de l’assaig i amb els colorins blaus, vermells, grocs i verds que reclamen l’atenció sobre les lletres de Google; i m’esforço en cloure l’horabaixa. Abans, adverteixo, pel grup de whatsapp de la classe, als alumnes que havia deixat en línia treballant en equip, per si de cas encara hi són, que aturin la feina i que ja n’acabarem de parlar a classe ... 


 La primera conclusió, o més aviat obvietat, és que les TIC impacten sobre el model pedagògic tradicional en forma de TAC. La segona és més bé un repte: com aconseguir que l’encontre no esdevingui  col.lisió frontal sobre aquest model clàssic sinó suau i profitós aterratge. El perill, no obstant això, rau en considerar aquest segon enunciat, formulat en forma de repte, com a una obvietat més, malgrat en tingui tota l’aparença, i com una premissa que, amb l’anuència fins i tot dels més idòlatres de les noves tecnologies, no cal ni contemplar, per indesitjable i negativa. El risc existeix, i existeix en forma de meravella. La meravella que aporten les TAC a la innovació pedagògica es de tal embranzida que pot, sense adonar-nos, substituir - suplantar, diria jo – la veritable i immutable meravella, que ja no apreciam com a tal per massa vella i coneguda: la comunicació de persona a persona, sense cap més intermediari, com a basament de la transmissió del saber, del pensament i dels valors, és a dir, de l’educació. La relació que s’estableix entre mestre i alumne esdevé educadora des del moment en què el qui aprèn pondera – i accepta - l’autoritat del qui ensenya, una autoritat que es fonamenta en el saber que atresora i en la biografia – seguit el mestratge i el fil argumentatiu del professor Lledó - que l’acompanya, per una part; i en el moment en què el mestre considera el deixeble com a individu únic, diferenciat, per tant, dels altres, i mereixedor del seu saber i biografia i interessat per coneixe’l, perquè del reconeixement que li infon l’alumne s’alimenta aquesta seva autoritat. En poques paraules: ensenyar és un acte de convivència, de mutu respecte. La màquina, el programa, la seva intel.ligència artificial podrà acumular saber de manera extraordinària, arribar infinitament més enfora que el seu propi creador, però la seva transmissió mai deixarà d’esser mitjançant uns circuits i connexions despullats de circumstància viscuda, de biografia i, per tant, d’empatia i, conseqüentment, d’autoritat. És a dir, serà per sempre més incapaç per a la convivència i l’educació.

Les excel.lències instructives de les TAC i l’aïllament que pot comportar el connectivisme al què condueixen són el revers i l’anvers d’una mateixa fulla que alimenta l’arbre. Desfer aquesta paradoxa és el que cal per a què la seva implementació no generi, indesitjablement, la desconnexió entre mestre i alumne -  i entre alumne i alumne -. El canvi de paradigma del concepte de comunicació i vehiculació del coneixement comporta, de manera inevitable, aquest perill i ens convoca a estar-hi més que atents. El que pot oferir un teclat i una pantalla pot, il·lusòriament, mancabar l’autoritat del mestre.

Quin paper ha de jugar l’escola en aquests moments de canvi? És deure inexcusable adaptar-se a la nova realitat d’un món digital i esser habilitadora i potenciadora d’aquest “nou” tipus de comunicació, d’aprenentatge i recerca d’informació? O ha d’assumir, com en tantes altres qüestions, un paper compensatori? La resposta correcta, amb una formulació tan clara però maniquea, pareix evident: ambdues coses són possibles. No obstant això, per a mi l’evidència tastaneja: sense negar el seu adient ús, el de les tecnologies, l’escola el que ha de fomentar és el conreu de la transmissió de coneixements i valors sense cap més arma que la sola paraula, només vestida de gestualitat, i la sola cognició i capacitat creativa de l’alumne. La meravella tecnològica, per tant, ha d’estar molt mesurada, malgrat sigui per a que els nostres alumnes s’insereixin, ja joves i adults, a dins una societat digitalitzada amb totes les seves potencialitats humanes  intactes. Només així aconseguirem que la meravella no esdevingui desfeta, alimentant, en aquestes etapes formatives, la comunicació de persona a persona sense cap més interface que la gestualitat que acompanya la paraula que batega, no fos cosa un dia badàssim massa els ulls i tocàssim amb les mans que els miracles són mentida.

En fi, desconnecto, ja entrada de fosca, l’ordinador, cansat de llegir i cansat d’intentar comunicar i ensenyar, durant mesos, des de la distància, i col.loco el llibre novament al seu prestatge.

Una abraçada a qui, amb benevolència, heu tengut la paciència d’arribar fins aquí. I als demés, també.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Presencialitat a segon d'ESO i a segon de batxillerat

Estratègies d'aprenentatge a distància amb G Suite

Algunes reflexions que plantegem a la conselleria d'educació